FOTÒGRAFS PER LA PAU: 2007

24 noviembre 2007

Em rebut el premi LIBERPRESS FRANCE de associacions però millor explicaro amb imatges NO !!!!!

Tots els guardonats

El President de Fotografs per la Pau fent el discurs de agraiment

Discurs de agraiment i al mateix temps de compromis a seguir trebellant

Paraules de agraiment sota la mirada del amic Josep Riera

Un premi que es un premi a la societat de las comarques de Girona per la seva solidaritat
Un premi rebut de mans del bon amic Josep Riera president del col-legit de Arquitectes de Girona

Tos els premiats amb el President de la diputacio Enric Vilert

Diferentes maneres de treballar per Bosnia el mateix reconexement

Premiats feliços

Las Mares de Srebrenica rebent els seu Premi

Pere Trias Diputat de coperaciò entrega el Premi Liberpres a les Mares de Srebrenica

Las Mares de Srebrenica rebent els seu Premi

La felicitat tambe es pot mostra amb llagrimes als ulls a un reconeixement a una feina feta i a un patiment en defensa de las llibertats

EL Nº DE COMPTE
Més d'un i de dos haureu entrat en el blog per saber qui sóm i què fem. Si us manca més informació podeu trucar al nº 615 50 33 93 (Miquel Ruiz). Però si el que voleu és fer la vostra aportació en el Projecte Krava podeu fer una donació al nº de compte:Comte corrent Caixa de Girona

2030 0052 51 3300022094 Projecte Krava 2007
Moltes gràcies per convertir els somnis en realitat

14 noviembre 2007

L’Associació Mares de Srebrenica i Fotògrafs per la Pau reben els guardons dels premis LiberPress France d’organitzacions 2007

L’Associació Mares de Srebrenica de Bòsnia i la nostra associació, Fotògrafs per la Pau, rebran els guardons dels premis LiberPress France d’organitzacions 2007, que enguany celebrarà la novena edició amb el lliurament dels premis a l’Auditori de Girona en un acte previst pel dimecres 21 de novembre a partir de les 21h.

El jurat de LiberPress France, presidit per Carles McCrach, ha considerat que les Mares de Srebrenica “són dignes de reconeixement per la seva enorme tasca i dedicació a denunciar la passivitat d’Occident davant la guerra de Bòsnia i el genocidi de Srebrenica; per haver aconseguit portar davant els tribunals internacionals als culpables de la massacre; per mantenir viva la memòria i per recuperar les despulles dels assassinats i enterrar-los dignament; i finalment, per autoorganitzar-se de manera exemplar per poder refer les seves vides i les seves economies”.

Des de Fotògrafs per la Pau és obvi que la nostra alegria pel guardó a les Mares de Srebrenica és total. Perquè tots els reconeixements no seran mai suficients per mostrar la vàlua i la valentia d’aquestes dones que mantenen viva la flama de la dignitat ahir, avui i demà.

Pel que fa al premi LiberPress France exaqueo que hem rebut Fotògrafs per la Pau, ens limitarem a reproduir la consideració del jurat: “els premiem per la seva gran tasca de denuncia –mitjançant els reportatges i les exposicions i les campanyes de sensibilització- i per la seva eficaç tasca humanitària a Sri Lanka i a Bòsnia, especialment pel projecte Krava 2007.

En nom de Fotògrafs per la Pau només dir-vos dues coses. La primera, moltes gràcies. La segona, us esperem el dimecres 21 de novembre, a les 21h, a l’Auditori de Girona per solidaritzar-nos amb les Mares de Srebrenica. No hi falteu!!

25 septiembre 2007

Projecte Krava

Fotògrafs per la Pau entrega un centenar d’ovelles i vint vaques a les vídues víctimes del genocidi de Srebrenica El dissabte 22 de setembre una delegació de cinquanta persones, la majoria d’elles gironines, van viatjar fins Srebrencica (Bòsnia-Herzegovina) per fer entrega del bestiar que s’ha comprat amb els diners recollits dins el projecte Krava. Fins al moment, s’han recollit més de 40.000 euros que han servit per comprar 20 vaques i 100 ovelles. Les beneficiàries han estat les dones de la zona, moltes d’elles vídues, que han tornat a les seves cases després de viure quasi una dècada en camps de refugiats dins el seu propi país. El projecte l’ha impulsat Fotògrafs per la Pau, a petició de l’associació de les Mares de Srebrenica i Zepa, amb la voluntat de proporcionar un ajut perdurable perquè aquestes dones puguin tirar endavant amb una certa seguretat econòmica. El projecte es completarà al desembre, quan en Miquel viatgi de nou a Srebrenica per fer entrega d’una segona remesa de bestiar. En total, Fotògrafs per la Pau haurà reunit 60.000 euros. El matí del 22 va començar el repartiment de material a una escola dels voltants d’Srebrenica. Tota l’expedició gironina, acompanyada per la presidenta i d’altres membres de l’associació Mares de Srebrenica, vam anar a una escola per fer entrega d’un ordinador nou, un de segona ma i dues caixes amb quaderns i bolígrafs. L’escola estava plena (tot i que és dissabte i no hi ha classes) i els nens i els professors van rebre amb els braços oberts l’ajut provinent de l’ONG gironina. En total, es podran repartir deu ordinadors nous (valorats en 10.000 euros i comprats per la Diputació), tretze d’antics i nombrós material escolar i roba per als nens i nenes de la zona. Totes les vaques i ovelles que s’han entregat a Srebrenica donaran llet i conrearan les terres de les dones que han retornat anys després de viure en camps de refugiats. Amb la llet, les dones podran fer formatges i mantega per vendre-la als mercats i tenir una font més per subsistir. Cadascuna de les persones que ha viatjat des de Girona per fer l’entrega del bestiar ha ‘batejat’ simbòlicament cada animal amb una cinta que duia el nom de la vaca o ovella i l’ha entregat a la seva propietària. Les dones que han rebut el bestiar -la majoria d’elles vídues que han hagut de reconstruir soles les seves cases- han agraït sincerament el gest. ‘És la primera cosa concreta que em donen després de l’horror que hem passat’, deia una dona de 58 anys que ha perdut el marit i tres fills durant la guerra. Una altra d’elles destacava que amb la vaca estarà ‘entretinguda’ i deixarà de pensar durant una estona cada dia en el seu marit, les restes del qual encara no han estat trobades.

24 septiembre 2007

Krava, final

Dilluns 24

El nostre darrer dia a Bòsnia plegats el passem a Mostar. El camí fins arribar a una de les ciutats que més va patir durant la guerra és preciós. Un riu ens acompanya en tot el recorregut i les escarpades muntanyes deixen poc després pas a unes valls més suaus i àrides.

Arriben a Mostar, una ciutat que ha recuperat els edificis més emblemàtics, com el pont de Mòstar, del 1556 i que fou reinagurat el juliol del 2004. Hi ha però moltes cases que presenten una imatge espantosa. Estan totalment enderrocades per les bombes i la deixadesa ha fet que hi creixi frondosa vegetació que saluda a través de les finestres esquerdades. Visitem una mesquita des del seu interior i la guia ens explica el ritual que segueixen els musulmans per resar.

Caminant per Mòstar dóna la sensació que la ciutat s'ha convertit en un lloc de turisme habitual. A l'entorn del pont hi ha moltes botiguetes però el què s'hi ven és, en la seva majoria, de procedència turca.

Dinem en un restaurant d'un centre comercial, allunyat del què nosaltres pensaríem que és un restaurant típic bosnià.

Part de l'expedició retorna a Sarajevo on l'endemà prendrà l'avió per tornar a Girona. Alguns agafen els cotxes per refer el llarg camí iniciat dies abans fins a Sarajevo.

El final del viatge ha arribat. Abandonem Bòsnia però hi deixem part de les nostres emocions i ens enduem una bona lliçó del què no pot tornar a succeir. Mai més. Mai més.

23 septiembre 2007

Krava, Records de guerra

Diumenge 23

Avui dedicarem el dia a visitar la ciutat de Sarajevo. L'autobús ens recull a primera hora del matí i anem fins al túnel. En temps de guerra, sempre queda l'arma de la imaginació; i això ningú els hi podia arravatar als ciutadans de Sarajevo. Després de l'embargament d'armes de l'ONU i de l'escassetat d'aliments, el fill del president bosnià va tenir la idea de construir un túnel subterrani que comuniqués la ciutat amb la única part dels afores que no estava conquerida pels serbis.

Sense la certesa de saber si es trobarien, van començar a excavar des de l'interior d'un bloc de pisos i des del pati d'una casa dels afores. Després de quatre mesos de treball i molts esforços van aconseguir unir els dos túnels. En total, 800 metres que van salvar la vida de moltes persones. Per aquest rudimentari túnel hi passaven tres cables diferents per a transportar fil telefònic, llum i aigua. Sense les mesures oportunes de seguretat, el túnel quedava ple d'aigua en ocasions i suposava un perill però era la única manera d'evacuar ferits, entrar armes a la ciutat pels combatents bosnians i entrar-hi també aliments i reserves. Afortunadament, tot i que els serbis van acrivillar la zona on creien que estava el túnel, mai van trobar-lo.

Vam tenir l'oportunitat de caminar per uns quants metres d'aquesta construcció, que es conserva encara intacte. No fa més d'un metre i mig d'alt i la sensació d'asfíxia és inevitable. La Leila ens va explicar els detalls de la construcció i vam poder veure un vídeo sobre l'ús del túnel.

Tot seguit, vam poder entrar dins la Biblioteca, un edifici del segle XVIII que tres bombes van convertir en flames i cendra durant la guerra. Milers d'exemplars van desaparèixer. La reconstruccio d'aquesta biblioteca s'està duent a terme molt lenta a causa de la falta de fons.

Una altra de les visites obligades és el cementiri de Sarajevo, construït al costat de l'estadi olímpic per enterrar els morts de la guerra. La marea blanca de làpides on descansen els morts –enterrats segons el ritu musulmà- es perd a la vista. Milers de persones caigudes per l'ànsia de terra i el rencor.

Per dinar, visitem un lloc meravellós, el Parc Princeva, un restaurant situat en una zona alçada de la ciutat que et permet contemplar una vista impressionant de la ciutat, coronada per minarets i torres d'església i una munió de teulats vermellosos.

A la tarda ens espera un dels moments més emotius del dia. Visitem el Museu d'Història de Sarajevo, on en Miquel hi té exposada de manera permanent 'Fragments de Sarajevo'. La directora ens rep amb els braços oberts. Ens explica que tenen manca de recursos; això explica la sensació de deixadesa que tenen les instal·lacions.

En Miquel fa una emotiva presentació de l'exposició que simbolitza el passat de la ciutat però també com aquesta s'ha aixecat i camina cap al futur. Al costat de grans fotografies (en realitat són fotocòpia de les originals, en blanc i negre) s'hi troben petites fotos en color de l'estat dels edificis deu anys més tard. De les paraules d'en Miquel es desprèn un amor immens per la ciutat i, com ha passat en més d'una ocasió en aquest viatge, les llàgrimes fan acte de presència.

L'exposició principal del museu ens deixa a tots bocabadats. Amb la simplesa de retalls de diari, objectes que permetien la supervivència de les gents de Sarajevo i alguns mobles, se'ns mostra què va significar la guerra per aquesta ciutat que va viure assetjada tres anys on van morir milers de persones, molts d'ells nens. Ens expliquen que la bogeria dels serbis anava tant enllà que fins i tot demanaven les notes a les escoles musulmanes per aniquilar els nens que treien millors notes i evitar que el poble musulmà de Bòsnia tingués un futur. Com es va poder permetre tot això!

Els ànims es relaxen quan els dos cantaires de l'expedició agafen la guitarra i ens canten unes quantes cançons, inclosa una cançó dedicada a Sarajevo que emociona especialment als amics bosnians que ens acompanyen.

La nit acaba en un restaurant a l'avinguda dels franctiradors, el Via del Corso, difícilment oblidable. Com si ens haguessin parat una trampa, ens demanen 42 euros per cap, amb un beure que nosaltres no hem consumit. Llarga estona de discussió (gràcies a l'anglès perfecte de l'Anna) i el jefe del local continua prenent-nos el pèl. Ironies de les coses.

22 septiembre 2007

Krava, l`entrega del material i de les Vaques

Dissabte 22-09-2007 /06:30.

Prop de les 50 persones que hem viatjat des de Girona fins a Sarajevo per acompanyar en Miquel en l’entrega de les vaques i les ovelles ens situem ja al vestíbul de l’hotel. Tot i la son que impera, és un dia il•lusionant per tots i això es nota.

Fins a Srebrenica ens esperen quatre hores de camí, de carretera de muntanya i corbes. Com fins avui, el temps ens està regalant uns magnífics dies assolellats de final d’estiu i aquest dissabte no és diferent. Fem una petita aturada per esmorzar en un bar de carretera. " Finalment, prop de les 11 arribem a Srebrenica. El paisatge que ens ha acompanyat al llarg del viatge és magnífic: valls verdes i frondoses. És colpidor com es barreja la bellesa del lloc amb l’horror que s’hi va viure.

Per les muntanyes verdes que nosaltres ara divisem, 12 anys endarrere s’hi amagaven innocents que fugien de la mort. I les mateixes muntanyes eren rastrejades pels seus botxins. La furgoneta carregada de material escolar avança l’autobús que hem llogat per a transportar-nos d’una banda a l’altra.

En Miquel anirà a fer la descàrrega del material a les instal•lacions que les Mares de Srebrenica i Zepa tenen a l’antiga fàbrica de bateries de Potocari (escenari del cruent genocidi del juliol del 1995). Des de Girona, Fotògrafs per la Pau ha aconseguit transportar 10 ordinadors nous, 13 de segons ma, material esportiu, roba i material escolar. Tot això serà destinat a deu escoles de la zona. Mentre descarreguen la furgoneta –amb l’ajuda i la germanor de les mares- la resta de l’expedició s’espera a l’escola on es farà aquest dissabte l’ entrega i descarregada del material1. No hi ha escola però està ple de nens i nenes que corretegen al pati de l’escola.

També s’hi poden veure alguns professors, encuriosits de la zona i amics d’en Miquel que avui l’han volgut acompanyar en aquesta gran cita. Mentre esperen l’arribada del material, la Gemma, la petita de l’expedició (9anys) ensenya als nans a jugar a la poma tot dibuixant a terra el quadre per a fer-ho Per fi arriba la furgoneta i els decibels comencen a pujar. Tothom vol veure què hi ha a dins les caixes i vol sortir a les fotografies. Els tres diputats, Joan Pluma, Pere Trias i Miquel Calms, fan l’entrega del material i poc després en Miquel entra a una de les aules. Li fan dibuixar-se a ell mateix a la pissarra i tots els nens el miren atentament. No sabem ben bé si entenien el significat de tot plegat, però l’alegria de les seves cares (plenes d’enganxines de Fotògrafs per la Pau) no demanava cap més explicació .

Després de la visita a l’escola, és el torn de l’entrega del bestiar.

Trepitjar per primera vegada Potocari és una sensació difícil de descriure. Posar els peus allà mateix on saps que anys enrere van morir milers de persones i les vides de les seves famílies van quedar trossejades et fa sentir una fredor a l’ànima que et recorre fins a les puntes dels dits Malgrat tot, avui, 22 de setembre, és un dia d’alegria a Srebrenica. Una filera de mares fan cua davant dels camions carregats de vaques i ovelles.

Gràcies als 60.000 euros recollits per Fotògrafs per la Pau s’han pogut comprar 20 vaques i 100 ovelles que juntament als diners que se entregaran a les mares obtinguts gracies a les aportacions dels Gironins i una part important a la ajuda desinteressada del grup de Barcelona ajudaran a omplir els buits de les butxaques i dels cors de les vídues de la massacre Per fer-ho més lúdic, la germana de l’ Anna ha elaborat uns cartells amb el nom de cada vaca que van lligats a una cinta de colors llampants.

Una a una, anem ‘batejant’ les vaques i ovelles i entregant-les a les seves noves propietàries Escoltar alguns dels testimonis de les dones que van rebre el bestiar era colpidor. Totes havien perdut fills i/o marits a la guerra i, empeses pel record i la necessitat de trobar els desapareguts, havien arribat a Srebrenica pocs anys abans.

Les seves cases estaven a terra i, amb suor i alguns ajuts, van aconseguir condicionar-les per viure-hi. Deien que ara aquesta vaca els serviria per fer llet i mantega que podrien vendre i, el què és més important, omplir part del seu temps, destinat únicament al record i al plor de les víctimes de l’horror.

El dia continua amb una visita al Memorial creat en record de les víctimes on ens passen una pel•lícula que ens remou les entranyes i ens omple la ment de preguntes. Qui pot ser tan criminal de matar les persones com rates.

Dinem, si l’estómac ens ho permet després de tantes emocions, els plats típics que les mares han preparat amb tota la seva estimació. Després visitem en autobús les petjades que durant l’estiu del 1995 va deixar la guerra en els edificis del poble.

Abans de marxar, ens aturem a l’ immens cementiri on es van enterrant els cossos dels homes que es van trobant i identificant a les fosses comuns. Fins al moment, s’ha pogut saber que hi ha més de 6.000 desapareguts, d’aquests 2.4444 estan enterrats. Hi ha més de 6.000 cossos esperant a Tuzla per poder ser identificats i enterrats amb dignitat. La tornada amb bus és silenciosa.

El dia ha estat esgotador. Sopem al Radom, un hotel proper al nostre hotel. La cúpula de l’hotel gira mentre sopes i un pianista acompanya la vetllada.

Quins dos escenaris tan diferents que hem vist avui…. Sortosament la musica dels nostre companys de viatge en Pere Bahi i en Pep Rodriguez ens fa pensar que els dos monts son possibles el de la solidaritat i el de la sastifaccio personal

El que segueix es la Cronica fotografica d en Roger Lleixa i L`Isaac Ruiz dels actes del dia

Som -hi nois Fotògrafs per la Pau a arribat