Avui dedicarem el dia a visitar la ciutat de Sarajevo. L'autobús ens recull a primera hora del matí i anem fins al túnel. En temps de guerra, sempre queda l'arma de la imaginació; i això ningú els hi podia arravatar als ciutadans de Sarajevo. Després de l'embargament d'armes de l'ONU i de l'escassetat d'aliments, el fill del president bosnià va tenir la idea de construir un túnel subterrani que comuniqués la ciutat amb la única part dels afores que no estava conquerida pels serbis.
Sense la certesa de saber si es trobarien, van començar a excavar des de l'interior d'un bloc de pisos i des del pati d'una casa dels afores. Després de quatre mesos de treball i molts esforços van aconseguir unir els dos túnels. En total, 800 metres que van salvar la vida de moltes persones. Per aquest rudimentari túnel hi passaven tres cables diferents per a transportar fil telefònic, llum i aigua. Sense les mesures oportunes de seguretat, el túnel quedava ple d'aigua en ocasions i suposava un perill però era la única manera d'evacuar ferits, entrar armes a la ciutat pels combatents bosnians i entrar-hi també aliments i reserves. Afortunadament, tot i que els serbis van acrivillar la zona on creien que estava el túnel, mai van trobar-lo.
Vam tenir l'oportunitat de caminar per uns quants metres d'aquesta construcció, que es conserva encara intacte. No fa més d'un metre i mig d'alt i la sensació d'asfíxia és inevitable. La Leila ens va explicar els detalls de la construcció i vam poder veure un vídeo sobre l'ús del túnel.
Tot seguit, vam poder entrar dins la Biblioteca, un edifici del segle XVIII que tres bombes van convertir en flames i cendra durant la guerra. Milers d'exemplars van desaparèixer. La reconstruccio d'aquesta biblioteca s'està duent a terme molt lenta a causa de la falta de fons.
Una altra de les visites obligades és el cementiri de Sarajevo, construït al costat de l'estadi olímpic per enterrar els morts de la guerra. La marea blanca de làpides on descansen els morts –enterrats segons el ritu musulmà- es perd a la vista. Milers de persones caigudes per l'ànsia de terra i el rencor.
Per dinar, visitem un lloc meravellós, el Parc Princeva, un restaurant situat en una zona alçada de la ciutat que et permet contemplar una vista impressionant de la ciutat, coronada per minarets i torres d'església i una munió de teulats vermellosos.
A la tarda ens espera un dels moments més emotius del dia. Visitem el Museu d'Història de Sarajevo, on en Miquel hi té exposada de manera permanent 'Fragments de Sarajevo'. La directora ens rep amb els braços oberts. Ens explica que tenen manca de recursos; això explica la sensació de deixadesa que tenen les instal·lacions.
En Miquel fa una emotiva presentació de l'exposició que simbolitza el passat de la ciutat però també com aquesta s'ha aixecat i camina cap al futur. Al costat de grans fotografies (en realitat són fotocòpia de les originals, en blanc i negre) s'hi troben petites fotos en color de l'estat dels edificis deu anys més tard. De les paraules d'en Miquel es desprèn un amor immens per la ciutat i, com ha passat en més d'una ocasió en aquest viatge, les llàgrimes fan acte de presència.
L'exposició principal del museu ens deixa a tots bocabadats. Amb la simplesa de retalls de diari, objectes que permetien la supervivència de les gents de Sarajevo i alguns mobles, se'ns mostra què va significar la guerra per aquesta ciutat que va viure assetjada tres anys on van morir milers de persones, molts d'ells nens. Ens expliquen que la bogeria dels serbis anava tant enllà que fins i tot demanaven les notes a les escoles musulmanes per aniquilar els nens que treien millors notes i evitar que el poble musulmà de Bòsnia tingués un futur. Com es va poder permetre tot això!
Els ànims es relaxen quan els dos cantaires de l'expedició agafen la guitarra i ens canten unes quantes cançons, inclosa una cançó dedicada a Sarajevo que emociona especialment als amics bosnians que ens acompanyen.
La nit acaba en un restaurant a l'avinguda dels franctiradors, el Via del Corso, difícilment oblidable. Com si ens haguessin parat una trampa, ens demanen 42 euros per cap, amb un beure que nosaltres no hem consumit. Llarga estona de discussió (gràcies a l'anglès perfecte de l'Anna) i el jefe del local continua prenent-nos el pèl. Ironies de les coses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario