Krava, fronteres

Dijous 20 de setembre

VIA CRUCIS D'ADUANES

7:00. Iniciem la segona jornada d'expedició camí de Sarajevo, el nostre següent destí. Ens llevem després d'una nit de colònies al centre de Ljubljana. Amb els estómacs buits per no perdre temps, decidim emprendre la marxa i parar a esmorzar de camí. I així, ho fem, en una petita benzinera eslovena on acabem amb les provisions de brioxos amb confitura que la cambrera havia previst vendre en tot un matí.

Tot anava bé fins que a dos quarts de deu ens aturen a la frontera entre Eslovènia i Croàcia. Els cotxes passem sense problemes però la furgoneta carregada amb tot el material s'ha de revisar. Mentre dos policies –vestits amb un look antiquat al més pur estil d'un botons d'un hotel carrincló- revisen la furgoneta, la resta exercim de turistes capritxosos: volem un segell més als nostres nodrits passaports! Una dona policia queda al·lucinada al veure'ns travessar a peu els punts de control i demanar-li entre crits i gestos que ens estampi el segell de Croàcia al passaport. La dona no entén res i ens diu en anglès alguna cosa com 'marxeu d'aquí! Qui sou vosaltres per caminar per l'aduana como Pedro por su casa!'

Marxem sense segell però la història no queda aquí. Per matar el temps mentre els guàrdies demanen paperassa a en Miquel, l'Anna i l'Isaac, l'Adrià (el més jove del grup i vingut des de Lleida) treu el clarinet i comença a tocar enmig de l'aduana. Fins i tot alguns curiosos surten a mirar d'on surt aquest so que és propici de molts escenaris però resulta estrany en un lloc tan rígid i fred com un pas fronterer. Fins i tot passem el barret, per si cau alguna almoina i podem comprar més vaques. Els croats definitivament no entenen res.

Quasi tres hores més tard i després de pagar un 'impost revolucionari' de 400 euros ens deixen continuar fent via. A l'expedició s'hi suma un vehicle més, un escolta croat ens acompanyarà fins a la frontera bosniana per assegurar-se que no fem cap ús indegut del material que transportem.

Tres hores més fins arribar (per fi!) a la frontera de Bòsnia. Novament els problemes arriben quan la furgoneta ha de travessar. Decidim esperar notícies dins un bar on prenem un esperpèntic dinar de patates de bossa -optimistes nosaltres- pensant que marxaríem d'hora i soparíem aviat a Sarajevo. Com qui no vol la cosa, portem tres hores aquarterats al bar quan arriba l'Isaac però no precisament amb bones notícies. La furgoneta no pot passar, però aquesta vegada l'espera s'ha de perllongar fins l'endemà per falta d'un paper que ha de signar una persones que ja ha marxat feliç cap a casa després de les seves hores de treball. En aquell moment tot se'ns fa una mica difícil d'entendre. 'Per què no ens ho posen fàcil si venim a ajudar la seva gent?'., ens preguntem.

La furguneta precintada a la Frontera de Bosnia sera dificil molt dificil desprecintarla

Les conseqüències de tot plegat: l'Anna i en Miquel hauran de dormir a la frontera i nosaltres haurem de marxar fins Sarajevo sense ells i sense les nostres maletes que estan, precintades, dins la furgo on tot d'una també recordem que hi ha el pa amb tomàquet i embotit que havíem de sopar a la nit...

Quan ja pensàvem que les coses no es podien torçar més, el destí colla una mica més la nostra paciència. Un dels cotxes (no direm noms..) de l'expedició avança en un camí de muntanya a una hora de Sarajevo un cotxe en una línia contínua. Tot d'una sentim sirenes i llums que ens avancen ràpidament. La policia els ha vist. Ens aturen i amb algun problema d'idioma inclòs els expliquem que som d'una ONG, que venim a treballar i que si us plau no ens busquin les pessigolles que hem tingut un dia molt dur. Intercanvi de paraules, documents i mirades i al final la broma ens costa tres enganxines i una samarreta de Fotògrafs per la pau.

Afortunadament, arribem a Sarajevo on busquem (amb alguna pèrdua inclosa) l'hotel Banana City pels afores de la ciutat. Renoi! A l'adreça que tenim només hi veiem un gran mercat tancat i poca cosa més. Ni rastre d'hotel. Però sí nois, si mirem sobre el mercat hi ha un segon pis on –molt dissimuladament- s'hi amaga un hotel. Sort que per dins la cosa millora i l'hotel és confortable i net.

Deixem les maletes a l'habitació (ai no! Que no en tenim, són a la furgoneta!) i tan panxos i amb la cara rentada anem al barri turc a sopar un dels menjars més típics: unes salsitxes petites de xai amb ceba i 'caimac' posades dins un pa de pita. Es un establiment on no se serveix alcohol, per veure aigua o cocacola Benvinguts a Sarajevo!