Krava, l`entrega del material i de les Vaques

Dissabte 22-09-2007 /06:30.

Prop de les 50 persones que hem viatjat des de Girona fins a Sarajevo per acompanyar en Miquel en l’entrega de les vaques i les ovelles ens situem ja al vestíbul de l’hotel. Tot i la son que impera, és un dia il•lusionant per tots i això es nota.

Fins a Srebrenica ens esperen quatre hores de camí, de carretera de muntanya i corbes. Com fins avui, el temps ens està regalant uns magnífics dies assolellats de final d’estiu i aquest dissabte no és diferent. Fem una petita aturada per esmorzar en un bar de carretera. " Finalment, prop de les 11 arribem a Srebrenica. El paisatge que ens ha acompanyat al llarg del viatge és magnífic: valls verdes i frondoses. És colpidor com es barreja la bellesa del lloc amb l’horror que s’hi va viure.

Per les muntanyes verdes que nosaltres ara divisem, 12 anys endarrere s’hi amagaven innocents que fugien de la mort. I les mateixes muntanyes eren rastrejades pels seus botxins. La furgoneta carregada de material escolar avança l’autobús que hem llogat per a transportar-nos d’una banda a l’altra.

En Miquel anirà a fer la descàrrega del material a les instal•lacions que les Mares de Srebrenica i Zepa tenen a l’antiga fàbrica de bateries de Potocari (escenari del cruent genocidi del juliol del 1995). Des de Girona, Fotògrafs per la Pau ha aconseguit transportar 10 ordinadors nous, 13 de segons ma, material esportiu, roba i material escolar. Tot això serà destinat a deu escoles de la zona. Mentre descarreguen la furgoneta –amb l’ajuda i la germanor de les mares- la resta de l’expedició s’espera a l’escola on es farà aquest dissabte l’ entrega i descarregada del material1. No hi ha escola però està ple de nens i nenes que corretegen al pati de l’escola.

També s’hi poden veure alguns professors, encuriosits de la zona i amics d’en Miquel que avui l’han volgut acompanyar en aquesta gran cita. Mentre esperen l’arribada del material, la Gemma, la petita de l’expedició (9anys) ensenya als nans a jugar a la poma tot dibuixant a terra el quadre per a fer-ho Per fi arriba la furgoneta i els decibels comencen a pujar. Tothom vol veure què hi ha a dins les caixes i vol sortir a les fotografies. Els tres diputats, Joan Pluma, Pere Trias i Miquel Calms, fan l’entrega del material i poc després en Miquel entra a una de les aules. Li fan dibuixar-se a ell mateix a la pissarra i tots els nens el miren atentament. No sabem ben bé si entenien el significat de tot plegat, però l’alegria de les seves cares (plenes d’enganxines de Fotògrafs per la Pau) no demanava cap més explicació .

Després de la visita a l’escola, és el torn de l’entrega del bestiar.

Trepitjar per primera vegada Potocari és una sensació difícil de descriure. Posar els peus allà mateix on saps que anys enrere van morir milers de persones i les vides de les seves famílies van quedar trossejades et fa sentir una fredor a l’ànima que et recorre fins a les puntes dels dits Malgrat tot, avui, 22 de setembre, és un dia d’alegria a Srebrenica. Una filera de mares fan cua davant dels camions carregats de vaques i ovelles.

Gràcies als 60.000 euros recollits per Fotògrafs per la Pau s’han pogut comprar 20 vaques i 100 ovelles que juntament als diners que se entregaran a les mares obtinguts gracies a les aportacions dels Gironins i una part important a la ajuda desinteressada del grup de Barcelona ajudaran a omplir els buits de les butxaques i dels cors de les vídues de la massacre Per fer-ho més lúdic, la germana de l’ Anna ha elaborat uns cartells amb el nom de cada vaca que van lligats a una cinta de colors llampants.

Una a una, anem ‘batejant’ les vaques i ovelles i entregant-les a les seves noves propietàries Escoltar alguns dels testimonis de les dones que van rebre el bestiar era colpidor. Totes havien perdut fills i/o marits a la guerra i, empeses pel record i la necessitat de trobar els desapareguts, havien arribat a Srebrenica pocs anys abans.

Les seves cases estaven a terra i, amb suor i alguns ajuts, van aconseguir condicionar-les per viure-hi. Deien que ara aquesta vaca els serviria per fer llet i mantega que podrien vendre i, el què és més important, omplir part del seu temps, destinat únicament al record i al plor de les víctimes de l’horror.

El dia continua amb una visita al Memorial creat en record de les víctimes on ens passen una pel•lícula que ens remou les entranyes i ens omple la ment de preguntes. Qui pot ser tan criminal de matar les persones com rates.

Dinem, si l’estómac ens ho permet després de tantes emocions, els plats típics que les mares han preparat amb tota la seva estimació. Després visitem en autobús les petjades que durant l’estiu del 1995 va deixar la guerra en els edificis del poble.

Abans de marxar, ens aturem a l’ immens cementiri on es van enterrant els cossos dels homes que es van trobant i identificant a les fosses comuns. Fins al moment, s’ha pogut saber que hi ha més de 6.000 desapareguts, d’aquests 2.4444 estan enterrats. Hi ha més de 6.000 cossos esperant a Tuzla per poder ser identificats i enterrats amb dignitat. La tornada amb bus és silenciosa.

El dia ha estat esgotador. Sopem al Radom, un hotel proper al nostre hotel. La cúpula de l’hotel gira mentre sopes i un pianista acompanya la vetllada.

Quins dos escenaris tan diferents que hem vist avui…. Sortosament la musica dels nostre companys de viatge en Pere Bahi i en Pep Rodriguez ens fa pensar que els dos monts son possibles el de la solidaritat i el de la sastifaccio personal

El que segueix es la Cronica fotografica d en Roger Lleixa i L`Isaac Ruiz dels actes del dia

Som -hi nois Fotògrafs per la Pau a arribat

Som -hi nois Fotògrafs per la Pau a arribat

Som -hi nois Fotògrafs per la Pau a arribat

Que porteu ??

Es possitble tot aixo es per nosaltres ?

Un gran dia per la Ilusio rebre la ajuda de Fotografs per la Pau provinet de les comarque Gironines

Nanos de Srebrenica engrescats al colegi amb els dibuixos den Sergat

Bateix de Kravas Jordi Sergatal director de la fundacio Territori i Paisat

Esperant las seves Kravas

Un nou des

Una krava per un nou cami

Kraves per ajudar una regiò

Arriben les Ovelles

Arriben les Ovelles

Casi la felicitat una Krava a casa

Protocol entregar diners i la firma de la cessio de las vaques

Protocol entregar diners i la firma de la cessio de las vaques

Fi de un projecte i 55 Gironins i alguna Barcelonina per donaren fe

Krava, Sarajevo!

Divendres 21
El dia comença aviat, i amb la mateixa roba..Quina manera de rebre els nostres col·legues gironins que arriben avui en avió! Sense tenir novetats d'en Miquel i l'Anna –retinguts a la frontera bosniana- ens decidim a emprendre una jornada de turisme per Sarajevo.
Les coses es torçaran aviat però
Puguem al tramvia i l'Isaac és l'encarregat de demanar deu bitllets. Intenta fer-se entendre amb el conductor i torna al·lucinat pel preu. Toquem a 18 cèntims per cap. 'Si que és barat el transport públic a Bòsnia', pensem. Poc després puja un revisor amb cara de pocs amics i ens demana el bitllets. Orgullosos d'haver-ne comprat li mostrem. L'home, que no pronuncia ni una paraula en anglès, ens continua demanant un per un el nostre bitllet. Intentem fer-li entendre que el conductor ens l'ha venut com un abonament per a deu persones. Ingenus!!! El conductor tampoc deuria saber anglès i viatjàvem tots deu amb un abonament senzill!
Pas següent, el revisor ens demana els passaports. Ostres! Estan a l'hotel, a recepció, els necessiten fins que no paguem les habitacions i, és clar, l'home dels diners (en Miquel) està retinguts amb els compatriotes del revisor a l'aduana
Ens fan baixar del tramvia i ens imposen una multa que, al canvi, és d'uns 28 euros per cap. Per més que ens esforcem en explicar-li la situació no entra en raó. Finalment, i després de cridar una altre revisor que ens entenia en anglès, li expliquem la situació. Acabem pagant una multa entre tots. Uf, un obstacle més superat!
Ens trobem amb la Leila, la nostra traductora a Sarajevo i ens comunica les males notícies.
Sembla que falta un paper i que la furgoneta no podrà passar de cap de les maneres.
Ens temem el pitjor i, per si de cas, fem una compra de productes d'higiene personal i alguna cosa de roba
Arribem al barri turc de Sarjevo (Basçarsijsk) i allà ens trobem amb l'altra part de l'expedició gironina.
Per fi bones notícies! I encara en serien més quan ens van saber que finalment en Miquel i l'Anna poden passar. Coses de les administracions, al final resulta que el paper que havia de servir per avalar el material i que, inicialment, l'havia de presentar alguna ONG bosniana el poden signar els mateixos Fotògrafs per la Pau.
I 24 hores per arribar a aquesta conclusió
Afortunadament, al vespre arriba en Miquel i l'Anna a l'hotel i amb igual il·lusió rebem els nostres equipatges.
Dutxa refrescant i ens dirigim a una antiga fàbrica de cerveses (de la Sarajevko Pivo) per celebrar el nostre primer sopar tots plegats
Allà ens retrobem també amb els tres diputats que han vingut fins a Sarajevo
El sopar no acaba tard, demà és el gran dia i cal estar amb els ulls ben oberts i el cor serè per captar totes les sensacions i les emocions que viurem a Srebrenica.

Krava, fronteres

Dijous 20 de setembre

VIA CRUCIS D'ADUANES

7:00. Iniciem la segona jornada d'expedició camí de Sarajevo, el nostre següent destí. Ens llevem després d'una nit de colònies al centre de Ljubljana. Amb els estómacs buits per no perdre temps, decidim emprendre la marxa i parar a esmorzar de camí. I així, ho fem, en una petita benzinera eslovena on acabem amb les provisions de brioxos amb confitura que la cambrera havia previst vendre en tot un matí.

Tot anava bé fins que a dos quarts de deu ens aturen a la frontera entre Eslovènia i Croàcia. Els cotxes passem sense problemes però la furgoneta carregada amb tot el material s'ha de revisar. Mentre dos policies –vestits amb un look antiquat al més pur estil d'un botons d'un hotel carrincló- revisen la furgoneta, la resta exercim de turistes capritxosos: volem un segell més als nostres nodrits passaports! Una dona policia queda al·lucinada al veure'ns travessar a peu els punts de control i demanar-li entre crits i gestos que ens estampi el segell de Croàcia al passaport. La dona no entén res i ens diu en anglès alguna cosa com 'marxeu d'aquí! Qui sou vosaltres per caminar per l'aduana como Pedro por su casa!'

Marxem sense segell però la història no queda aquí. Per matar el temps mentre els guàrdies demanen paperassa a en Miquel, l'Anna i l'Isaac, l'Adrià (el més jove del grup i vingut des de Lleida) treu el clarinet i comença a tocar enmig de l'aduana. Fins i tot alguns curiosos surten a mirar d'on surt aquest so que és propici de molts escenaris però resulta estrany en un lloc tan rígid i fred com un pas fronterer. Fins i tot passem el barret, per si cau alguna almoina i podem comprar més vaques. Els croats definitivament no entenen res.

Quasi tres hores més tard i després de pagar un 'impost revolucionari' de 400 euros ens deixen continuar fent via. A l'expedició s'hi suma un vehicle més, un escolta croat ens acompanyarà fins a la frontera bosniana per assegurar-se que no fem cap ús indegut del material que transportem.

Tres hores més fins arribar (per fi!) a la frontera de Bòsnia. Novament els problemes arriben quan la furgoneta ha de travessar. Decidim esperar notícies dins un bar on prenem un esperpèntic dinar de patates de bossa -optimistes nosaltres- pensant que marxaríem d'hora i soparíem aviat a Sarajevo. Com qui no vol la cosa, portem tres hores aquarterats al bar quan arriba l'Isaac però no precisament amb bones notícies. La furgoneta no pot passar, però aquesta vegada l'espera s'ha de perllongar fins l'endemà per falta d'un paper que ha de signar una persones que ja ha marxat feliç cap a casa després de les seves hores de treball. En aquell moment tot se'ns fa una mica difícil d'entendre. 'Per què no ens ho posen fàcil si venim a ajudar la seva gent?'., ens preguntem.

La furguneta precintada a la Frontera de Bosnia sera dificil molt dificil desprecintarla

Les conseqüències de tot plegat: l'Anna i en Miquel hauran de dormir a la frontera i nosaltres haurem de marxar fins Sarajevo sense ells i sense les nostres maletes que estan, precintades, dins la furgo on tot d'una també recordem que hi ha el pa amb tomàquet i embotit que havíem de sopar a la nit...

Quan ja pensàvem que les coses no es podien torçar més, el destí colla una mica més la nostra paciència. Un dels cotxes (no direm noms..) de l'expedició avança en un camí de muntanya a una hora de Sarajevo un cotxe en una línia contínua. Tot d'una sentim sirenes i llums que ens avancen ràpidament. La policia els ha vist. Ens aturen i amb algun problema d'idioma inclòs els expliquem que som d'una ONG, que venim a treballar i que si us plau no ens busquin les pessigolles que hem tingut un dia molt dur. Intercanvi de paraules, documents i mirades i al final la broma ens costa tres enganxines i una samarreta de Fotògrafs per la pau.

Afortunadament, arribem a Sarajevo on busquem (amb alguna pèrdua inclosa) l'hotel Banana City pels afores de la ciutat. Renoi! A l'adreça que tenim només hi veiem un gran mercat tancat i poca cosa més. Ni rastre d'hotel. Però sí nois, si mirem sobre el mercat hi ha un segon pis on –molt dissimuladament- s'hi amaga un hotel. Sort que per dins la cosa millora i l'hotel és confortable i net.

Deixem les maletes a l'habitació (ai no! Que no en tenim, són a la furgoneta!) i tan panxos i amb la cara rentada anem al barri turc a sopar un dels menjars més típics: unes salsitxes petites de xai amb ceba i 'caimac' posades dins un pa de pita. Es un establiment on no se serveix alcohol, per veure aigua o cocacola Benvinguts a Sarajevo!

Krava, llarg viatge

Dimecres 19 de setembre

02:45 de la matinada. Es comencen a escoltar els primers sons de rodes de maleta lliscant per sobre de l'asfalt. És l'hora de trobada i la primera part de l'expedició gironina del projecte Krava és a punt de començar el seu llarg camí fins a Sarajevo. La primera parada serà Ljubljana, capital d'Eslovènia, on farem nit per partir en dos un viatge de quasi 2.000 quilòmetres.

La furgoneta d'en Miquel farcida de dalt a baix d'una munió de caixes –totes pesades i recomptades per no tenir problemes al passar les diferents duanes-: roba esportiva, material escolar, ordinadors...tot cedit per entitats de Girona i el Maresme. L'objectiu, repartir-ho a diferents escoles de Sarajevo. A la furgoneta l'acompanyen tres cotxes més, en total, partim 17 persones.
Fem alguna breu parada en alguna estació de servei francesa, encara de nit, i amb els ulls mig clucs. L'esmorzar calorífic arriba a Mònaco, cap a les deu del matí. Cistell fora, estovalles desplegades sobre un mur en vistes al mar (millor dit, a un gran transatlàntic) i assortit d'embotits, vi i pa amb tomàquet.



La ruta continua per la costa francesa fins arribar a territori italià. Travessem molts, mots túnels per autopista, tot bordejant el mar. Passem prop de Gènova i ens endinsem per l'interior fins arribar a Trieste i passar la darrera frontera.

El camí continua i anem sumant quilòmetres. Amb parades intermitents cada tres hores, arribem finalment, a les nou del vespre (després de 18 hores de viatge!) al nostre primer destí: Ljubljana. Gràcies a les noves tecnologies trobem sense problemes l'hostal, una mena d'alberg juvenil per a europeus 'on tour'. La ciutat ens sorprèn amb una frenètica activitat, terrasses d'hivern plenes, nombrosos de grups joves transitant per una ciutat amb un centre ordenat i accessible.

Deixem bosses i ens dirigim a sopar. Ens recomanen un restaurant proper, Sokol, es diu. Recobert de fusta i amb cambrers vestits de manera folklòrica, ens enfrontem a una llarga carta de carns, amanides, peixos i plats típics. Sabem però per on començar. 'Que ens portin una pivo!', (cervesa) demanen els més impacients. Alguns ens deixem aconsellar, amb més o menys sort, i omplim les panxes amb grans trossos de carn de port, vedella o cérvol, algunes sopes de bolets o Begova Corva (la típica sopa eslovena) i un pastís calent amb ingredients de difícil qualificació.

En Miquel ha fet nit a la furgoneta era la unica manera de estar segurs que la seva carga restes intacta

Cansats però contents, una part del grup vol aprofitar les poques hores de son. Compartim dues habitacions de vuit places, al més pur estil alberguista. D'altres, empesos per l'ambient que es respira als pulcres carrers del centre, sortim a fer la darrera pivo de la jornada. Demà ens espera un altre llarg però sempre gratificant dia de cotxe fins a Sarajevo. Poc més de 500 quilòmetres que recorrerem, si tot va bé, amb nou hores de viatge. Serà un nou dia per sorprendre'ns i emocionar-nos. Un més de tots els què ens esperen en aquestes terres.